NENS CONSENTITS,
ADULTS VULNERABLES
L'ésser humà tendeix a
actuar sota el signe de les actituds extremes. No fa molt, l'exigència i la falta
de tolerància caracteritzaven els valors educatius; eren temps en els quals es considerava
necessari imposar l'autoritat paterna com a reflex de l'autoritarisme que imperava
en tots els punts de la societat. La rigidesa i tots els comportaments etiquetables
com a dictatorials van entrar afortunadament en crisi durant els anys setanta, al
mateix temps que el règim franquista patia la mateixa agonia que el dictador.
El resultat d'aquesta
fluctuació en les actituds ens ha conduït a postures educatives recolzades en la
mitificació de la permissivitat. Avui la paternitat està caient en el parany de
renunciar al paper directiu en relació amb els fills; ja sigui per convenciment,
ja per comoditat, una gran majoria de pares i mares adopten una actitud exageradament proteccionista,
fins a l'extrem d'actuar com a servidors, defensors i exculpadors de la seva descendència.
Els professionals
de l'ensenyament expliquen que cada vegada es fa més difícil el diàleg amb els pares
dels alumnes; la majoria d'ells adopten una postura acusadora respecte a l'escola
o als mestres, acusant-los de tot allò que el seu fill fa malament. Es dona la paradoxa
que demanen a l'escola un màxim rendiment, conscients de la competitivitat amb la
qual hauran d'enfrontar-se en el futur els nens, però d'altra banda cada vegada
hi ha més pares que fan els deures dels seus fills, que procuren facilitar-los la
vida al màxim i els eviten tot tipus de conflicte o de frustració. Difícilment s'aconseguirà
un bon resultat educatiu amb aquesta actitud respecte als fills. Per contra, els
qui durant la infància no hagin pogut aprendre a viure situacions frustrants, podran
patir conflictes psíquics en la seva maduresa.
Per als mestres,
l'actitud permissiva i la pedagogia activa representen un esforç considerable i
una dedicació molt més esgotadora del que pot semblar a molts. En canvi, en l'actitud
de permissivitat i complicitat dels pares hi ha un rerefons de comoditat molt considerable.
No són pocs els pares i mares que viuen el seu paper amb un excés de responsabilitat, fent
de la vida dels seus fills la seva pròpia vida i de la felicitat dels fills, la
seva. "Ja els farà patir la vida; mentrestant, jo els hi posaré tan fàcil com
pugui" diuen alguns. Però és que resulta més fàcil dir que sí que dir que no;
comprar la llaminadura en sortir del col·legi que obligar-los a menjar l'entrepà
preparat a casa. És menys difícil acceptar que siguin ells els qui utilitzin el
comandament a distància del televisor que discutir i viure amb ells una tensió evitable.
L'obsessió educativa de molts pares i mares és que la seva casa sigui un recés de pau i
per això renuncien a portar la contrària als seus fills o a donar-los ordres.
Alguns psiquiatres
ja han manifestat que l'excés de permissivitat durant la infància i l'adolescència
forja temperaments indefensos per afrontar adversitats, vulnerables i propensos
als desequilibris psíquics. Són adults preparats només per a l'èxit. Quan arriben
els moments difícils no posseeixen recursos per superar-los.
Hem passat de la
crítica a l'educació rígida i autoritària a l'alarma ocasionada per l'excés de permissivitat
amb la tendència a l'extremisme típica dels humans, un extremisme que neix, sovint,
de l'abstracció (aplicar receptes sense tenir en compte la personalitat dels fills)
i de la mandra de personalitzar. La rèplica a l'autoritarisme inadequat no era una
permissivitat radical i dimissionària del paper paternal, de la mateixa manera que
la rèplica a la permissivitat no ha de representar una tornada a la rigidesa i a
les actituds intolerants i autoritàries. La paternitat no és una activitat més de la vida, és una realitat viscuda arrelada en l'especial tipus d'afectivitat que
existeix entre un pare i un fill. El pare o la mare no han de renunciar a exercir
la seva autoritat, sense deixar de respectar la personalitat dels fills. L'esforç
consisteix a buscar un equilibri, que ha de néixer del sentiment, no de les teories
ni dels idearis preconcebuts.
Dr.
Joan CORBELLA