La política i els ciutadans
Està tant desprestigiada la política que al final no sabrem com cal dirigir
els afers públics.
Deia Romà Planas, l’home de confiança de Josep Tarradellas: “la política és
el tracte entre les persones”, la qual demana actuar “d’una certa manera”. Així
doncs la política és la gestió dels afers públics, però alerta és alguna cosa
més: la relació amb la gent, amb la ciutat. A un polític li ha d’agradar el
tracte amb els ciutadans i del diàleg amb ells saber-ne destriar allò que és
millor pel conjunt de la ciutat.
La ciutadania confiem en què els regidors sortits de les urnes formin
govern i un cop format govern prenguin decisions enfocades al bé comú. No volem
que es refugiïn en comitès, consells, ordenances, lleis i reglaments per acabar
no fent res.
En aquest país quan hi ha un problema en comptes d’arreglar-ho, o almenys
abordar-lo, hi ha polítics que el que pretenen és fer normatives. I acaben
enfonsats en absurdes burocràcies que els allunyen de la ciutadania.
Per resoldre problemes cal que les nostres institucions estiguin en relació
constant amb la ciutat i això no és populisme. El populisme en puritat és que
un projecte de classes acabi essent un projecte de ciutat.
Quedem-nos amb una idea: de la bona relació entre la ciutat i el govern en
surt la possibilitat de construir una ciutat millor i per això cal idees,
convertides en projectes, fent-les possibles amb pressupostos i sobretot amb
decisió i caràcter. Les lleis mai ens diran què fer, simplement serveixen com a
guies per fer les coses ben fetes. La ciutat i l’ajuntament han de tenir una
simbiosi perfecta i en aquest camí la conversa, el diàleg i mirar-se als ulls,
mai es podran substituir per burocràcies. Per sort.
Jordi
Serrano
Origen de la política
La política és el conjunt de relacions derivades de la interacció dels éssers humans com a conseqüència de viure en societat.
Política ho és tot, podem dir que la unitat mínima perquè hi hagi la política és la de dues persones. És a dir, només que dues persones es relacionin, ja n’hi ha política. Aquesta va sorgir per intervenir entre els conflictes que experimenten els individus d'una comunitat.
A què es deuen aquests conflictes? Al fet que cada ésser humà és particular, té les seves pròpies inquietuds, la seva forma particular de veure la vida i de com s'hi ha d'abordar o a si els integrants d'una comunitat s'han d'ajudar entre si.
Tot això dona lloc a una desigualtat en la riquesa i els recursos que tenen els ciutadans. En definitiva, és perquè cada un dels individus que conformen una comunitat, tenen actituds i aptituds diferents.
La política s'origina pel fet que l'home és un
ésser sociable, el zoon politikon com diria Aristòtil. La política neix
per intervenir entre els conflictes que van succeint entre les persones que
integren una comunitat determinada. Els conflictes se solucionen mitjançant la
força, la coacció i l'amenaça. Per assegurar una distribució dels recursos més
equitativa, la comunitat (ja sigui l’Estat, una regió o un ajuntament)
estableix unes regles que han de ser respectades i acatades per tothom.
Els impostos, la sanitat i l'educació pública,
les lleis, les infraestructures d'un país, etc. s'emprenen des de la política i
es fa de manera vinculant, tothom ho vulgui o no ha d'acceptar i sotmetre's-hi,
ja que les decisions que es prenen es fan en representació del ciutadà i per
això el seu caràcter coactiu. Almenys en sistemes democràtics.
La manera com s'aborden els problemes socials es
deu a les ideologies polítiques.
Un element inherent a la política és el poder,
en el moment que es relacionen dues persones s'estableixen relacions de poder i
de submissió, que depenen de nombrosos factors. Uns autors defineixen que el
poder és com un instrument que es té i es fa servir contra algú. Altres, en
canvi, creuen que deriva de les relacions entre subjectes o grups.
Ideologies polítiques
Quotidianament es diu que hi ha dues grans
ideologies: l'esquerra i la dreta, i totes dues es troben emmarcades en un eix.
Com més a l'esquerra, més s'identificarà el votant amb polítiques
intervencionistes i progressistes. En canvi, com més a la dreta trobem menys politització
i més llibertat.
Però aquests conceptes són enganyosos, per
això, la millor manera de dibuixar les ideologies polítiques és a través del
diagrama amb més d'un eix com el de Nolan.
Aquest diagrama estableix a l'eix de la 'x' la
llibertat econòmica, i a l'eix de la 'y' les llibertats personals. Establint
una classificació molt més completa que el simple eix tradicional. S'estableix
així un rombe. A dalt trobaríem el liberalisme, a sota l'autoritarisme i el
totalitarisme, a l'esquerra el progressisme, i a la dreta el conservadorisme.
Per exemple, si un partit defensa la llibertat
econòmica, però no les llibertats personals, aquest partit s'ubicarà entre el
centre i el conservadorisme. En canvi, si un partit advoca per una alta
llibertat econòmica i alhora llibertat personal, serà liberal.
Algunes idees favorables a la llibertat
personal són: dret a l'avortament, matrimoni homosexual, llibertat d'expressió,
culte, multiculturalitat, etc. I les favorables a la llibertat econòmica són:
llibertat contractual, eliminació de les subvencions, abaratiment de
l'acomiadament, impostos baixos, defensa de la propietat privada, legislació
favorable al lliure comerç, etc.
Diagrama
de Nolan
Però cal tenir en compte que, depenent de la
zona analitzada, prevaldrà una sèrie de confrontacions o divisions. En un país,
el més normal és que es polaritzi entre la ideologia. Però, en territoris que
cerquin la independència o més descentralització del govern central, el tema
principal en unes eleccions pot ser: centre – perifèria. En altres zones pot
ser urbà – rural.
Amb això es vol dir que en política la
ideologia no ho és tot, sinó que, depenent de la situació del territori, els
conflictes i els temes de campanya seran d'una naturalesa o d'una altra.
Tipus de polítiques
Lowi estableix una classificació funcional de
les polítiques públiques. Es tracta de quatre categories en funció del grau de
coerció i de si afecta un individu o sector o, en general, tota la població:
1.
Polítiques distributives: La coerció és remota i s'aplica a la conducta individual. Per exemple,
una subvenció a una empresa.
2.
Polítiques regulatives: La coerció és immediata i també és individual, ja que s'aplica a un
sector concret. Per exemple, la llei de l’avortament o la legislació sobre el
tabac.
3.
Polítiques constitutives: La coerció és remota, s'aplica a la població total. Per exemple, la
Constitució d'un país.
4.
Polítiques redistributives: Coerció immediata i també s'aplica a la població. Exemple: Sanitat,
educació i altres polítiques socials.
Un altre tipus de classificació seria la
temàtica, exemple d'això serien polítiques econòmiques, polítiques d'educació,
polítiques agràries, polítiques de defensa, etc.
Controvèrsies de la política
La política, igual que s'assumeix com a
activitat essencial (en major o menor mesura), està subjecta a opinions i
qualificatius despectius. És normal escoltar que els polítics són uns lladres,
que s'aprofiten de la seva situació de poder i privilegi per al seu enriquiment
personal, que estan més atents als resultats electorals que a fer un ús
eficient dels recursos, etc.
Això també depèn de la cultura i trajectòria
del país. Als països mediterranis és normal la polarització entre polítics i la
resta de la societat. Als països del nord d'Europa és més comú que polítics i
ciutadans es vegin amb millors ulls a causa d'una gestió millor dels seus
governants.
Extret de l’Economipèdia