CANVIS EN
L'ENSENYAMENT
L'ESFORÇ
Pot ser que la formació consisteixi en ensenyar a pensar
i no a aprendre mil i una coses
La que va ser
ministra d'Educació espanyola, Pilar del Castillo, en una de les seves
intervencions sobre la tan contestada Llei de Qualitat, va esmentar la
necessitat de l'esforç dels alumnes
com a element indispensable en l'adquisició dels seus coneixements. El que
passa amb això de l'esforç és que
acostuma a ser una paraula que serveix per a tot i no diu gairebé res, perquè,
de fet, tots ens "esforcem" per anar vivint perquè la vida
s'aconsegueix de nou cada dia, i s'ha de crear contínuament per vèncer la força
d'aturar-nos que tots portem dins. A partir d'aquí, hauríem d'aclarir a què
anomenem esforç.
Per aclarir-me
jo mateixa, he anat a les fonts del terme "esforç" i, en el
Diccionari etimològic de Joan Coromines, he trobat algunes arrels:
"esforçar" al segle XII derivat de "fort" , encara que
també és un derivat de "esfinx" i "Esping" del llatí del
segle XV en el sentit de "jo premo, tanco estretament".
Fort, prémer,
tancar, totes aquestes paraules tenen a veure molt poc amb un període
d'aprenentatge que en la seva mateixa essència sol ser vacil·lant, dubtós,
sensible, fràgil, vulnerable i moltes altres paraules que il·lustren un
aprendre a caminar en terreny desconegut i per tant desconcertant.
Dies enrere, hi
va haver dos terribles accidents: dos joves morien per una aturada cardíaca,
un, jugant a bàsquet, un altre jugant a futbol. Fins llavors sembla que no
tenien anomalies significatives, en cas contrari no haguessin fet esport. Però
el que passa és que el llenguatge que s'està utilitzant en l'ensenyament i
també per part de les famílies a vegades sol frivolitzar amb el terme
"esforç", com si només depengués de la voluntat de l'individu el
superar contínuament les seves possibilitats. I la veritat, crec jo, va per un
altre camí. És cert que estem en un sistema molt competitiu i que en funció de
la formació per poder trobar una feina ben pagada, no s'estalvien empentes, des
de la família, des de les institucions, fins i tot des del llenguatge que fan
servir reiteradament alguns polítics. Però la realitat és que creixem com
podem, no com volem i això té a veure amb el nostre sistema vegetatiu, que té
els seus límits, no hi ha dubte, amb les pressions que el conjunt social
dirigeix als joves i als nens, i sobretot amb l'afany dels que estan en
l'aprenentatge per obtenir un resultat que els permeti ser estimats en el seu
entorn, i potser això sigui el principal després de tot. D'aquí el sobreesforç
que molts fan per obtenir el reconeixement de les persones a les que volen.
Potser vagi a
contracorrent, però estic convençuda que no pot ser bo, i quan dic bo no vull
dir "millor", sinó bo ni per als nens, ni per als joves ni tan sols
per als adults que ja han crescut, aquest marc tan exigent de formació i
treball. Són tantes les matèries que cal aprendre, tantes les coses que
memoritzar, és tan gran el camp, que resulta impossible abastar-ho tot. Pot ser
que la formació consisteixi en ensenyar a pensar, no en aprendre mil i una
coses. A Occident, la informació és ja tan descomunal, via bibliogràfica o via
Internet que convindria delimitar el camp de l'essencial i que la resta es vagi
aprenent al llarg de la vida, ja que, de fet, sempre és així. Perquè en
definitiva, el que dóna seguretat a les persones i ganes de viure és estimar i
sentir-se estimats i pel que sembla, a això ningú li dedica ni un sol minut,
que jo sàpiga, en cap programa educatiu.
Remei
MARGARIT, psicòloga i escriptora.
adequar l'escola
a la realitat
La realitat que estem vivint ara no és la
mateixa de la que hi havia només fa deu anys. En pocs anys la societat ha
canviat moltíssim, gairebé de manera vertiginosa. Hem passat d'una societat
industrial o postindustrial al que avui molts anomenem societat del
coneixement. Se'n diu del coneixement perquè els processos econòmics ja no es
basen en la producció de béns materials, i el coneixement i la informació hi
juguen un paper molt destacat. Aquesta societat exigeix una formació continua i
és per això que a partir d'ara mai no podrem deixar de reciclar-nos, mai no
podrem deixar d'aprendre. Aquesta realitat evidencia la necessitat d'aprendre a
aprendre.
La societat del coneixement requereix unes
noves maneres d'organitzar l'educació. Masses coses han canviat en el nostre
món com per seguir fent el mateix, o maquillat de diferents maneres. El canvi
ha de ser en el fons, no en les formes i cal fer de l'educació un mitjà útil
per a la vida. Cal treballar l'excel·lència entesa com la formació de
l'individu preparat per afrontar els reptes que es trobarà al llarg de la vida
i saber-los superar de manera eficaç i afectiva.
En aquest nou context, el mestre o professor
té un nou repte i un paper molt important però diferent. El mestre ja no és
l'única font del saber com tradicionalment havia estat, ara la informació resta
a la xarxa. Les classes magistrals ja no tenen sentit i els nostres alumnes ja
no aprenen de la mateixa manera que vam aprendre nosaltres. Deixa, doncs, de
tenir sentit la transmissió d'informació de manera unidireccional. Ara toca
jugar amb ella, amb propostes engrescadores, per aconseguir desenvolupar les
competències bàsiques necessàries per a viure i conviure en societat.
Però cal no confondre adquisició
d'informació amb coneixement, conceptes els dos mal entesos i font dels
principals problemes de l'educació. L'adquisició del coneixement és una cosa
més complexa que no pas la transmissió d'informació, no és una tasca fàcil,
requereix d'una preparació clara dels entorns d'aprenentatge per tal que es
pugui desenvolupar i és un repte personal que cada un ha d'anar adquirint de
manera individual.
L'escola, per aconseguir desenvolupar el
coneixement en els seus alumnes, té un seguit de reptes i uns objectius molt
diferents dels que havíem tingut fins ara respecte a com hem d'ensenyar i
educar. Aquests reptes passen per crear l'entorn adequat que faciliti el procés
i ajudi a cada alumne a desenvolupar-se de manera individual i col·lectiva i
sàpiga extreure l'excel·lència de cada un d'ells. Aquest ha de ser realment el
repte de l'educació del segle XXI, un repte que s'ha de basar en una bona
formació i preparació dels nostres professionals de l'educació.
La idea d'escola és aquella que ensenya a
aprendre al llarg de la vida i per a la vida, però això parteix d'una reflexió
profunda i d'una valentia per a dur a terme el canvi. Aquest camí no el pot fer
només l'escola, l'administració educativa ha de posar els fonaments perquè
sigui possible dur-ho a terme. Els països que treuen millors resultats són
aquells on l'intervencionisme de l'estat en el currículum és menor i on
l'autonomia dels Centres és major. No obstant això va acompanyat d'una gran
responsabilitat que no sempre es vol adquirir. Ara tenim aquesta oportunitat,
aprofitem-la!
En paraules de Confuci: "M'ho van
ensenyar, ho vaig oblidar. Ho vaig veure, ho vaig experimentar, ho vaig
aprendre". Només cal afegir un nou concepte fruït de la societat del
coneixement: ho vaig compartir.
Josep
Maria Esteve Gibert
EDUCADOS PARA NO PENSAR
A continuació us enllaço un vídeo que és un extracte molt breu d'una entrevista feta a l'humanista José Luis Sampedro: vídeo
Visioneu-lo i comentem-lo...